Si solo hemos follado te han sobrado caricias.

Tapas

Que aún te eche de menos y que este menos vaya siempre a más

No s'estava quieta en ningún lloc i en qualsevol moment esperava caure al terra de nou. Aquella porta es va obrir deixant entrar un raig de llum, darrere, una sombra l'acompanyava tancant la porta. Clara la mira amb ulls cristal·lins, feia temps que no es trobava igual, feia temps que no sentia que es corrompia per dins.

- En el meu somni no em moria d'aquesta manera!

Clara xillava amb totes les seues forces com si d'aquella manera el mal que portava al seu dintre poguera desaparèixer. Recordava nítidament el somni de la nit anterior quan va baixar les escales i li va dir que ella l'havia estimat però que a ella no l'estimaven, que a ella mai l'havien estimat. Recorda que després va tornar a pujar les escales sentit que d'un moment a altre anava a trencar-se en trossos i començar a plorar, però no ho va fer. Això és el que més odiava, que en aquell moment no es va morir i ara no trobava les parts d'ella mateixa que havia perdut.

Sentia aquella sensació que havia perdut de fa mesos de voler amagar-se davall de qualsevol objecte per poder-la fer desaparèixer.

Avui Clara volia desaparèixer, plorar i deixar de morir.

La vida és entendre que he d'aprendre a viure
la vida sense tu.

Històries de trens

Cendres aprengué a llegir dalt dels trens. li encantava viatjar en tren a un lloc i altre sense importar-li el destí. La noia s'asseia en front de qualsevol dona que llegia un llibre. Cendres, que encara no mesurava més d'un metre deu, mirava atentament les paraules a l'inrevés d'aquell llibre i començava a llegir en veu baixa. La dona la mirava fascinada per l'habilitat que tenia aquella noieta que tenia més cabell que cara. A poc a poc, les dones li oferien seure al seu costat i la deixaven llegir pàgines i pàgines d'històries de tot tipus.

Li agradava tant seure al costat de desconegudes que als sis anys va fugir de les mans de sa mare i pujà al tren en direcció  Xàtiva. Mentre milers de persones buscaven a la volguda Cendres, ella llegia una història d'amors entre marins i sirenes. Marina, la dona del tren, s'hi va baixar en una parada pocs minuts abans que trobaren a Cendres. La dona que no tindria poc més de quaranta anys s'hi va deixar en el tren un pardalet que Cendres va agafar al veure a sa mare pujar, ella plorava i plorava buscant a la dona per tornar-li el seu pardalet que minuts més tart Cendres es va rendir anomenant-lo Piuletes en honor al lloro que tenia el capità del llibre que estava llegint.

La chica del puente

¿Por qué no tuvo un buen comienzo?

Porque conmigo siempre es así, empieza mal y termina peor. Nunca acierto cuando elijo un número. ¿Ha visto esos papeles pegajosos para atraer moscas en espiral? Pues yo soy igual, atraigo las historias cutres que pasan a mi lado. Creo que hay gente así, que son como un imán para aliviar a los demás. Nunca acierto cuando elijo un número. Todo lo que intento, todo lo que toco se convierte en una putada.Puede que no me merezca nada mejor. Debe de estar escrito en algún sitio, no sé dónde. Hay gente que ha nacido para ser feliz, y a mí todos los días de mi vida me han engañado. Todo lo que me prometieron me lo creí, pero nunca he conseguido nada. No sé hacer ninguna cosa, no le importo a nadie... no soy feliz... ni siquiera soy realmente desgraciada, porque seguro que te sientes desgraciado cuando has perdido algo, pero nunca he tenido nada mío, sólo mi mala suerte.

¿Cómo se imagina el futuro, Adele?
No lo he pensado... Cuando era pequeña sólo deseaba una cosa: crecer. Quería que sucediera deprisa, pero ahora no sé para qué ha servido todo esto. No sé para qué. Hacerme mayor. El futuro es... es como una sala de espera, como una gran estación con bancos y corrientes de aire, y detrás de los cristales un montón de gente que pasa corriendo, sin verme. Tienen prisa. Cogen trenes, o taxis. Tienen un sitio a donde ir, alguien con quien encontrarse. Y yo me quedo sentada, esperando.

¿Qué espera, Adele?
Que me ocurra algo...

Pasos para salvar una vida

Paso uno, tu dices "tenemos que hablar". Él camina y tu dices "sientate es tan solo una charla" respondiéndote él sonríe amablemente, tú le devuelves la mirada a algún punto de la ventana a tu derecha. Como si él fuese la izquierda y tú la derecha.Entre temor y culpa te empiezas a preguntar porqué has venido.

Dónde me equivoqué, perdí un amigo en algún lugar de la desesperación y habría estado contigo toda la noche de haber sabido cómo salvar una vida:

• Déjale saber que tu sabes qué es mejor, porque después de todo tú sabes qué es mejor.
• Trata de esquivar sus defensas sin dejarte engañar.
• Haz una lista de lo que está mal, todas las cosas que le dijiste
• Y reza a Dios, él te escucha.
• Y reza a Dios, él te escucha.

Él empieza a levantar la voz, tú bajas la tuya y le das la razón. Conduce hasta perder el camino o rompe con lo único que has seguido. Él hará una cosa u otra: admitirá todo o dirá que no es el mismo. Y tú empezarás a preguntarte porqué has venido.

How to save a life- The fray

Mentrestant tindrien que gaudir d'aquell dia

Clara es va seure al seu costat i posa la mirada a l'infinit després la va mirar. La estava observant esperant que pasara alguna cosa que diguera alguna cosa que fera quelcom o tal vegada que es marxara d'allí buscant un poc de soledat per poder alliberar tot allò que la feia trencar-se per dins.

-Estic be em sento be, no hi vull plorar, no hi tinc ni tan sols ganes.

Li va fer un somriure irònic ja clar.

-Saps que no passa res, tu ets així ets de llàgrima fàcil i qualsevol persona del món ho faria no tens que fer com si no passara res al teu interior.

Estava bé, allò era el que l'asustava el estar bé el somriure per somriure, perque sí ella sempre fou de llàgrima fàcil però també fou de un somriure fàcils d'aquells que et preguntes i com ho pot fer. Doncs ella ho feia no mentia aquella risa era igual de sincera que la risa d'una nena però segur que aquella nena tenia el cor més sa que Clara. Realment estava acollonada, pensava que d'un moment a altre es trencaria de nou perque deuria de fer-li mal, pero no es sentia bé. En el seu interior hi rebosava una tranquilitat que feia dies que l'aclaparava. Clara la mirà i somrigue quan vingueren els mals temps de nou ja li ho diria mentrestant tenien que disfrutar d'aquell sol de gener.

Clara eixí de sa casa aquella tarda freda d'un dia qualsevol d'hivern. No era un bon dia, era un d'aquells dies que tot el món li molestava. No serien poc més de les cinc quan veia enlluernar-se el seu mòbil desde l'escriptori mentre ella acabava de fer un projecte damunt del llit, aquell sempre fou el seu lloc predilecte. En el fons sempre esperava que fora ell, tots ho esperem. Passa el temps els arbres perden les fulles un any més i als nostres records tot continua igual aquells que volem oblidar continuen nítids com el primer dia i uns maleïts apunts d'alguna asignatura de filologia són imposibles de recordar. I aleshores penses quin cabró crearia la nostra ment per a ser tan estúpida. Com ja t'imagines no podia ser ell, ja fa anys que ningú en sap d'ell i es una sort per a Clara encara que això la mate per dins algunes nits.
Recorde que ja no l'estimava, ja feia temps que aquell sentiment havia desaparegut i de vegades pense que si havia desaparegut per complet que ja no estimava res. Que ni tan sols s'estimava ella

La vida, una successió d'abandonaments

Clara odiava a totes les persones que havia estimat. Les odiava. Clara es trencava un poc més per dins quan estimava a una persona, perque ella quan estimava podria donar-ho tot i ho donava. Tot l'amor que posseia dins d'ella ho donava a aquella personeta que tenia al davant i ella creia que mai l'abandonaria, que es quedaria al seu costat per sempre. Esperava que el dia en que ella es quedara a troços aquelles persones que ella havia estat estimant durant tant de temps li donaren un poc d'estima de la que ella havia donat.

Les coses no eren mai com Clara esperava, quan recibien tot el seu amor se n'anaven, l'abandonaven i mai li tornaven el que ella els havia donat. Cada vegada que algú l'abandonava es quedava més buida, tant que de vegades parlava i feia eco al seu dintre. Per això les odiava, perquè venien com a personetes dolçes en busca d'un poc d'estima i després desapareixien casi casi sense despedir-se d'ella. Cada vegada era el mateix, ella creia que no que algún dia trobaria algú que no fossi així però aquell dia mai arribava i ella acabà odiant a totes aquelles persones. En realitat no les odiava per abandonar-la (la vida es una successió d'abandonaments) el que li feia mal es que l'hagueren fet estimar d'aquella manera tan descomunal i que després quan ella es convertia amb trocets diminuts ningú l'ajudés a replegar-se.
Recorde que un dia va estimar tant a una persona que aquell simple fet li feia mal.

La pluja feia gust a cotó de sucre dels que venen en les fires

Donava goig que la plutja et pillara en casa de Cendres. Aleshores la pluja deixava de ser sols plutja. Aquella aigua que et caia als muscles ja no era insípida sino que podria jurar que feia gust a cotó de sucre, d'aquells que venen en les tendes que hi han en les fires tan colorits. Jo sabia que alló deuria de pasar per la Cendres, totes aquelles coses les tenia que provocar ella amb el seu riure i les seues histories de sentit. Allà dalt de sa casa vaig sentir un rebombori que deuria de ser ella pels crits d'alegria que donava. Mentre caminava cap a la porta vaig tancar els ulls i vaig començar imaginar els seus cabells movent-se per tota casa deixant pels racons els seu olor a flors silvestres. La mare de Cendres no va tardar gens en obrir aquella enorme porta i mostrar-me aquell escenari que va fer que el meu cor s'encollira al veure. Tot estava igual però per a mi no, per a mi tot havia mort en aquell moment en que a la meua retina es va quedar en l'imatge de Cendres agafada per la cintura d'un noi un pam més alt que ella amb els ulls blaus i cabells rossos. El pijor de tot era suportar la mirada de felicitat que es dibuixava en els ulls de Cendres.

Las primeras 24 horas tras una operación son criticas cada respiracion cada liquido que expulsas se registra y analiza se celebra o se lamenta pero, ¿y las siguientes 24 horas? ¿Qué pasa si ese primer dia se convierte en dos y una semana en meses? ¿Qué ocurre cuando ha pasado el peligro inmediato cuando desconectas las máquinas y los médicos y las enfermeras ya no están? En la operación te salvan pero es en el post-operatorio cuando te curas pero, ¿y si no te curas? El objetivo de cualquier operación es la recuperación salir mejor de lo que has entrado algunos pacientes se curan rapido y salen de inmediato para otros la curación llega paulatinamente y tiene que pasar meses o años para que se den cuenta de que no les duele. El reto tras cualquier operación es tener paciencia pero si consigues superar los primeros meses, si crees que la curación es posible puedes recuperar tu vida, aunque es mucho suponer.

Anatomía de Grey 10x07

No es va atrevir a dir-li el seu nom, tan sols li va dir que era una de tantes paranoies. Una paranoica de la vida, va aclarir. Ell es va extranyar alçant una cella, pero ja era massa tard per a no seguir el seu joc perque en aquell moment ell li va dir que era un elf, d'aquells que vivien entre els boscos. Casi explote a riure quan em vaig adonar que ser una paranoia era molt més ridícul que ser un elf. Vam seguir amb les nostres histories i jo li parlava de Sibéria amb la mateixa intensitat que ell em parlava de tots els aromes de les flors i demés plantes que habitaven al seu entorn.

No havia conegut mai a ningú com ell, algú que entenia les meues histories i alhora em contara les seues fantasies. Promet que allò que deia no s'ho inventava, ho vaig saber en el moment en que vaig tastar els seus llavis dorats que feien gust a maduixa amb mores. 

Fumava

Fumava quan estava nerviosa i ho feia sentada al vàter de sa casa quan ses pares no es trobaven allí. No era de les que fumava diariament, tan sols ho feia quan no volia pensar cosa que li produia el efecte contrari. Les llàgrimes cuasi li saltaven dels seus ulls tan sols s'ofegaven en ells incapaços de sortir a l'exterior. Tancà els ulls i un broll d'aigua salada ballà per la seua cara però en aquell instant recordà la nit anterior.

Tenia ganes de morir, hi han moments en que la gent te ganes de morir així com així quan la vida pareix que vaja bé un dia t'alces de bon matí i resulta que el món et cau al sobre. Es sentia buida sola quan la gent es trobava als seus voltants i quan més gent més solitud, com si estar sola siguera indirectament proporcional a estar amb la gent. Quan de colp et sens perduda i necesites algú que cride el teu nom, algú que desitges, algú que trobes a faltar,. algú que creus que no necesites, algú que no deuria ser... però estàs així i ningú pot fer res per millorar-ho.

La nostra felicitat no depen dels altres sinò de com ens sentim front als altres.

La vida és aprendre a viure la vida sense tú

Déu va crear el món en set dies.

Els sis primers va ordenar el caos.

Separà el dia i la nit

l'aigua i el cel

la terra de la mar

els peixos de les aus

els animals de les persones

i l'últim dia el deixà per descansar.

Si Déu arribés a veure

el que fem tu i jo els diumenges

segur que ens descomulgaria.

Àngels Gregori

Sizígia

Estava tirada en la gespa amb el seu cos nu que ni tan sols era admirat per ella pero que li feia goig que algú la poguessi veure, allò si que feia que tingués ganes de estar allí. Ser descoberta per algú que no volia fer-ho i ella sentir-se l'ofesa, com si no ho estigués desitjant era el que més la posava.

Llegia un llibre, més bé, llegia la mateixa frase cuaranta vegades fins que es cansava i pasava de linia perque li sonava que aquella ja l'havia llegida abans. Era tart, el cel comensava a enrogir-se els grills entonaven la seua dolça melodia que anunciava la nit i els pocs ocells que quedaven s'amagaven a algún lloc per pasar una nit més. Començava la sizígia, ja li havien dit que aquella nit hi n'hauria una d'aquelles. Tots aquests fenómens l'apasionaven, tot allò que trencava amb la rutina li enamorava, un grill que en compter de cantar ballava, un ocell que xiuxiuejava per la nit buscant un amant incomprés o tal vegada incompromés. I allí estava ella amagada entre la gespa fins que la nit va ser tan espesa que li costava trobar el camí de tornada mentre es posava una samarreta i unes sabates xafades.